Blogger: Núria.
Avui al matí a primera hora sortim en la nostra camioneta
cap al Rajastan. Quan diem a “primera hora” ens referim a les nou del matí,
perquè els indis són força dormilegues i van tard per tot: esmorzen sobre les
nou, dinen a partir de les dues i, fins a les nou o quarts de deu del vespre,
no hi ha ningú als restaurants per sopar. Això és una bona notícia per en
Feffo, l’Albert i la Núria, però no tant per l’Estrella i en Pere, que es
desperten a les 5:00 del matí (o això es rumoreja...)
El nostre destí
d’avui és Mandawa, una petita població d’uns 20 000 habitants, i força
decadent. A Mandawa hi visitem per fora havelis,
residències tipus palauets típiques de tot el Rajastan, d’antics comerciants i
famílies pròsperes. Les de Mandawa són conegudes per les pintures al fresc que
decoren les parets, tan interiors com exteriors. També els temples hinduistes
estan decorats amb la mateixa tècnica. Però tot i que encara es pinten de tant
en tant murals nous, amb referències més contemporànies, com ara trens o
telèfons, tot està en molt mal estat.
Primer, ens espantem una mica: això hem vingut a veure? Així és l’esplendorosa Índia? Però de seguida, teoritzem...
En realita t, exceptuant alguns monuments molt
emblemàtics, a l’Índia no hi ha cultura ni pràctica de conservació del
patrimoni. Probablement d’aquí a unes dècades no existiran alguns dels llocs
que visitarem. Nosaltres, jugant als filòsofs, pensem que es deu a la mateixa lògica
de les reencarnacions, pròpia de les principals religions de l’Índia (hindús,
jaïnistes): si aquesta vida és nomes de pas i si morim per tornar a renéixer,
quin sentit tindria cuidar els edificis per evitar que “morin”? Quan en cau un,
se’n construeix un altre de nou. Sense drames, sense vincles, acceptant els
cicles de vida.
La visita a Mandawa
ens pren tan sols 45 minuts. Ens acompanya en Deepak, l’assistent del conductor
de la camioneta que hem llogat, en Vinot. (Per si no està clar, no conduïm pas
nosaltres: seria un suïcidi!) En Deepak i en Vinot viatjaran amb nosaltres 15
dies.
Parar a Mandawa en
realitat ha set gairebé una excusa, una parada en el camí per endinsar-nos al
Rajastan, “la terra dels reis”.
Us sona haver
sentit a parlar dels “marajàs”? Doncs aquesta gent són d’aquí, del Rajastan. En
molts llocs encara avui mantenen els seus títols i la propietat de palaus i
forts (alguns els visitarem), però la seva història i riquesa s’origina en
clans familiars que dominaven els deserts del Rajastan des de fa centenars
d’anys. Durant els segles que l’Índia va ser governada pels mongols, el seu
poder es va veure reduït, però a partir de la caiguda dels mongols es van anar
recuperant, fins a la decadència final al segle XX. Durant la colònia britància,
els marajas, buscant relacionar-se de tu a tu amb els anglesos, van començar a
viatjar pel món despilfarrant diners i joies. Enviaven els seus joves prínceps
amb turbans a estudiar a Londres, organitzaven luxosos safaris i s’allotjaven a
les suits dels millors hotels del món. Mentresant, els seus pobles intentaven
sobreviure com podien, i el Rajastan va convertir-se en una de les zones més
pobres de tot l’Indostan.
A dos quarts de
cinc de la tarda, després de recórrer Mandawa i menjar cacauets dels seus
venedors ambulants, anem cap a l’hotel. Els cacuets són la nostra primera,
prudent i tímida, compra i injecció de menjar de carrer que ens animem a fer.
I quin hotel! Tenim
tres cabanyetes de fang, molt fresques i rústicament pintades amb motius de la
zona per artistes locals. Descansarem per preparar-nos per entrar al desert.
Bona nit Mandawa!
0 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada