Blogger: Núria
I ens aixequem al
nostra palauet de conte on, per cert: hi som tots sols allotjats! Esmorzem i,
abans de sortir per carretera cap a Jaipur, visitem Pushkar, el poblet on som.
Pushkar té uns 15
000 habitants però molts més peregrins: és una ciutat santa per l’hinduisme. I
què vol dir això? Doncs que té molts temples i un gran llac –artificial, perquè
recordeu que encara estem en ple desert- on els visitants venen a rentar-se,
veure i fer pràctiques meditatives.
O sigui: de debò de
debò que a les vores dels llacs hi ha homes asseguts en posició de flor de
lotus, les mans sobre els genolls i cantant “oooommm” mentre expiren.
Fem un vol pels
voltants, però la nostra espiritualitat cristiana està més motivada per les
compres que per la santedat de Pushkar: hem llegit a la guia que aquest poble
és “un paradís dels preus baixos” i això –sobretot a l’Estrella, en Feffo i la
Núria- ens té atabalats. Honestament –i no és que n’estem orgullosos- a
nosaltres tres l’Índia no ens inspira tanta pau mental com consumisme.
Després de la
visita, pugem a la camioneta i ens dirigim a Jaipur, la capital del Rajastan.
És una ciutat gran, de més de quatre milions d’habitants i molt, molt
desordenada. El trànsit és caòtic i, prop del centre, és quasi impossible
avançar, fins i tot pels que van en bicicleta.
Arribant, fem una
primera visita de reconeixement i ens crida l’atenció el cel: està ple
d’estels. A cada terrat, balcó o parc, hi ha gent (nens, nois i homes... no
dones!) fent volar estels. Ens expliquen que aquests dies són el festival dels
cometes i que justament demà passat és la festivitat central. És preciós!
El dia següent al
matí ens enllestim per fer les visites de rigor. A Jaipur són: el fort Jantar
Mantar, el Palau de la ciutat i –només per fora- el Palau dels Vents.
Passem davant del
Palau dels Vents per fer les fotos de rigor, però realment comencem pel Fort.
El cotxe ens deixa al peu del cim i hi pugem... en elefant! En realitat, no per
tots és una experiència del tot agradable. En Feffo, té por d’aquesta mena
d’animals (llegiu l’apartat “Un peruano en la India”). L’Albert, va amb en
Feffo i en pateix les conseqüències, sumades a que el seu elefant es mou molt.
En Pere i l’Estrella pugen totalment marejats per un terrible venedor de
figuretes de fusta que no els deixa en pau en tot el viatge: “Only 1500 rupies.
Okay, only 1000. Well, 10 for 1000 rupies...” Un pesat pesadíssim que els
persegueix tot el camí fins que en Pere, enfadat, li crida: “Ni free! Ni free!”.
Mentrestant, altres venedors –insistents però no tant- ofereixen teles,
clauers, bolis... i fotògrafs no paren de cridar-nos per fer-nos fotos (i
vendre’ns-les a dalt!) És l’experiència més guiri que hem tingut fins ara. I a
sobres, abans de sortir de Besalú, quan la Núria va comentar que li feia pena
pujar amb elefants, l’Anna –la cunyada de la Núria- li va dir: “Tu mira’ls-hi
els ulls. Si els tenen vius i brillants, és que estan bé. Si els tenen tristos
i plorosos... no”. Doncs, com deveu imaginar, els tenien molt tristos. A
sobres, portaven pintada la trompa i les orelles i a alguns els hi feia reacció
al·lèrgica. Així que, si aneu a Jaipur, penseu-vos-ho bé abans de pujar amb
elefant.
La visita al Fort
va ser molt interessant i amb excel·lents vistes sobre la ciutat. Es notava que
havíem entrar a l’anomenat “el Triangle d’Or” de la visita al país, perquè hi
començava a haver molts més turistes internacionals que a la resta de la ruta.
Després de baixar i
dinar, vam anar al Palau de la Ciutat. Molt recomanable perquè permet veure
interiors en perfecte estat de conservació i, sobretot, una col·lecció de roba
de majarajàs que va des del segle XVII. Ens va cridar l’atenció sobretot les
túniques i pantalons d’un majarà molt molt gran i gros que hi va haver fa un
parell de segles. Diuen –i veiem per la mida de la roba- que media dos metres i
mig i pesava 250 kilos. Quina por trobar-se’l pels passadissos del palau...
Sortint, vam
visitar un lloc molt peculiar: un observatori astrològic. Diuen que, quan una
majarani li va preguntar al majarajà Jai Singh quina distància hi havia de la
terra a les estrelles... ell, que no era gaire poètic, enlloc de respondre
alguna cursilada tipus “la mateixa que del meu amor a l’infinit”, va encarregar
a un grup de científics aquest observatori. És un lloc molt estrambòtic, on hi
ha des de rellotges solars fins a figures escultòriques per –suposadament-
medir la distància de cada cos estelar a la terra. Si funcionen o no, o van
funcionar en algun moment, no ho sabem. Però que hi ha inversió en I+D, n’hi
ha...
Acabem la jornada
amb una activitat proposada per en Vinod, el nostre conductor, i que acceptem
de bon grat: massatges ayurvèdics, en un centre de terapeutes de Kerala (un
estat del sur especialitzats en la medicina tradicional índia). Sortim tots
relaxats, contents... i amb els caps ben oliosos.
Amb el cos relaxat,
ens n’anem a l’hotel. Fins demà!
0 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada